martes, 12 de octubre de 2010

Un hombre vale por la nostalgia que puede producir su ausencia.

Hoy os traigo una pequeña reflexión sobre el titulo.
El texto es un trabajo para clase, y espero que os guste.



Las personas cómo humanos que somos a veces nos vamos.

Puede ser por un tiempo o para toda la vida, puede ser un cambio o puede ser la muerte.

Todo humano tiene relaciones, si no fuese así la vida no sería igual, o tal vez ni podríamos vivir…

Cuándo nos vamos, sea por unos días o para siempre cambiamos, sin querer, la vida de muchas personas.

Un viaje es fácil de superar pues en el siglo en el que vivimos la comunicación es lo más sencillo que hay: Teléfonos, móviles, internet, redes sociales…
Esta tristeza se convierte en alegría cada vez que la comunicación es posible.

Lo difícil es cuándo llega la muerte, inevitable para cualquier ser vivo.
La muerte supone un “hasta siempre”, algo que nunca es agradable decir y menos a un ser querido.

Cuando llega la muerte una parte de nosotros queda en los vivos y una parte de los vivos se va con nosotros.

Nunca ha sido y nunca será fácil despedirnos sin que nuestra Alma se cubra de nubes y llueva en forma de lágrimas a través de nuestros ojos… La nostalgia siempre acompañará los recuerdos que quedan de esas personas que se fueron.

Y si algún día, sea pronto o tarde, esta que escribe ha de irse, tan sólo recordad: Que la sonrisa nunca debe borrarse pues todavía amanece gratis. Y podréis encontrarme en algún lugar sobre el arcoíris.

He puesto a secar los recuerdos frente al Sol, he puesto a tender la nostalgia del ayer
Mägo de Oz.







Dedicado a todos aquellos que se fueron hace mucho, o hace poco de mis días...

Sam.

domingo, 10 de octubre de 2010

Només ho faig per tu III

Tercera part de "Només ho faig per tu".
Espero que us agradi :D



Als 16 anys vaig conèixer a en Robert, era el típic noi descarat, guapíssim al que li anaven al darrera totes les ties bones de l'insti... Jo no volia semblar rareta, per això deia que m’agradava ell, tot i que realment em semblés un “guapot” més. Ell es va assabentar que m’agradava, i va coincidir que, d' entre més de quaranta ties que li anaven al darrera, havia de ser precisament jo qui li agradés. Em va demanar sortir una freda tarda de gener. Li vaig dir que sí, que l’estimava i que volia estar amb ell, tot i que, realment, el que volia era callar les veus de totes aquelles persones que deien que era una “bollera” pel fet que mai havia estat amb un noi i perquè sempre anava amb noies.

Potser tenien raó, jo mai he estat segura de si m’agradaven els nois o les noies, realment m'era igual, jo només volia estar amb una persona que em fes feliç i estimar-nos tots els dies.

Per aquest motiu, vaig deixar al Robert després de gairebé dos mesos de relació, vaig explicar-li la veritat, que no l’havia estimat mai, pensava que em mataria quan li digués, però em va fer una confessió. Crec que mai oblidaré la cara que va posar mentre em confessava que estava amb mi només per evitar les veus dels seus amics cridant-li “maricón” als vestuaris, que odiava que la gent el tractés pitjor només per tenir una altra condició sexual. L’entenia perfectament, a mi tampoc m’agradava que les meves pròpies amigues em deixessin de banda. Per això, vam tallar dient que en Robert m’havia posat les banyes amb una noia, i jo, enfadada, l’havia deixat. D’ aquesta forma vam fer que les veus que ens insultaven, callessin la resta del curs, quan canviaríem d’escola gairebé tots, ja que al nostre institut només feien un batxillerat, el tecnològic.

Jo vaig haver de matricular-me en un altre institut on fessin el batxillerat artístic.
El primer dia que vaig arribar em vaig sentir molt atemorida, no sabia com seria tot, els companys, els professors, fins i tot, les matèries serien noves.







Sam.

jueves, 7 de octubre de 2010

Només ho faig per tu II

Hoy os traigo la segunda parte de Només ho faig per tu.
Espero que os guste esta parte, y perdón por subir tan tarde.



Només ho faig per tu. Capitol II


Durant aquell any i mig que va durar el tractament, hi havia dies que tot era genial, volia menjar-me el món, curar-me i viure la millor vida possible...
Però la resta dels dies, els que eren majoria, volia morir-me, oblidar aquest Deu traïdor que m’havia venut al diable. Ma mare es passava els dies resant, i em deia que jo també havia de fer-ho, que Déu em salvaria. Jo només confiava en la meva música, les meves composicions i la meva estimada Bela, que era la meva guitarra elèctrica.

Havia aconseguit que els meus pares me la regalessin pel meu catorzè aniversari, i ara, hi havia la possibilitat que mai més pogués tocar-la, per això passava hores i hores tocant-la i explicant amb melodies tots els meus sentiments; dient-li al Déu, que segons la meva mare havia de salvar-me, que era un malparit i que volia recuperar la meva vida...

Sortosament, els metges tenien raó i vaig curar-me del tot, vaig recuperar la meva preciosa cabellera arrissada i morena i els meus ulls verds van tornar a tenir aquella brillantor juvenil. També vaig tornar a l' institut, i tot va tornar a ser com sempre.








Besitos,
Sam.

viernes, 1 de octubre de 2010

Criticas, ¡POR FIN!

Hoy no esperaba escribir.. pero estoy mega emocionada... SIII! ACABO DE RECIBIR MI PRIMERA CRITICA NEGATIVA!
y me encanta *-*


Grmn dijo...

Porque este nombre de blog? Te gusta etiquetarte? No prefieres ser un simple ser humano? Porque estas tan orgullosa de ser lesbiana? Que tiene eso de superior a otras cosas? Deberias madurar un poquito y dejarte de tonterias así. El día que arregles el mundo, podrás sentirte realmente orgullosa.


Okay, no sé quién es "Grmn" (debe llamarse "German" o esta cabreado y escribe "grrr") pero si quiere una respuesta allá va:

Este nombre del blog no es más que una realidad, es mi diario personal.
No me etiqueto, es una ironia sobre las etiquetas. Soy la primera que dice que no soy lesbiana, soy una mujer que se enamora de un Alma, realmente no me importaría enamorarme de un Alma masculina, pero los ojos ven antes que el Alma (desgraciadamente) y mi gusto es femenino.
Estoy orgullosa porque no tengo prejuicios, no me importa que me digan lo que soy.
Y tal vez deberias madurar tú y no escribir anonimos. Que quieres que te diga, es demasiado penoso.
Si necesitas alguna cosa más, tan solo buscame, soy facil de encontrar: revenge.for.my.lover@hotmail.com
yo no me escondo, sabes :)



En fín, creo que le estoy dedicando demasiado tiempo a esto.

Para mis seguidores, pronto continuaré "Només ho faig per tu" y una historia nueva que estoy escribiendo... Además de contaros cosinas que han pasado en mi vida estos últimos dias.


Un beso!

Sam.

lunes, 6 de septiembre de 2010

Amor... de madre.

PARENTAL ADVISOR: NO me hago responsable de los sentimientos que pueda herir.


Hoy el tema son las madres...

Una madre es el ser que más te ama sobre el globo terráqueo, pueden enfadarse, puedes no querer hablarle, puedes mil cosas, pero ella siempre estará ahí...

Pero algunas madres dejan de estarlo el día en que dices "Hey mamá, ¡SOY LESBIANA!" en ese instante por su mente pueden pasar varios pensamientos, desde aceptarlo desde el primer momento hasta querer llevarte a un psiquiatra pues creen que tienes esa enfermedad contagiosa.


En mi opinión todas las madres deberían apoyar a sus hijas porque HEY MAMÁS DEL MUNDO: SON SUS HIJAS!
Hemos estado 9 meses creciendo en sus entrañas, cómo para que ahora dejen de querernos por el simple echo de amar a otra mujer.



Yo siempre recordaré el día en que se lo dije a mi madre y no me creyó, y no lo hizo hasta que me descubrió en la playa besandome con ELLA, la bronca que me pegó y que ahora 2 años después lo acepta de putisima madre...
siesque... ¡te quiero tanto mami!




Enfín, queria poneros una canción sobre madres, pero no me deja el youtube ¬¬'


Espero que os guste y que no os tomeis nada de esto a mal :)

Sam.


PD: dedicado a dos madres en especial, ¿verdad Mhery?

jueves, 2 de septiembre de 2010

Estereotipos I

Antes de ayer volví a salir vestida y maquillada de negro, hacia bastante que no lo hacía... Ya apenas recordaba el hecho de que todos me mirasen con caras raras, hablasen de mi, esos pequeños hechos que antes me llenaban de valor.

¿Nadie se da cuenta que estoy de luto?
¡Ah, no! Que sólo soy una pobre gótica... ¿Por qué la gente ha de juzgarlo todo sin saber?

Si agarras a tu novia de la mano: "Mira esa bollera"; Si vistes de negro: "Mira esa satánica..."
No soy una simple bollera, ni soy satánica, es más soy atea aunque no venga al caso aquí, soy una persona.

¡SÓLO SOY UNA PUTA PERSONA!

Así que señores, ¡dejen de mirarme como si fuese un animal de zoo! ¿O debo mirarles yo distinto por ser heterosexuales y pijos?





Sam.

PD: Pronto empezaré la grabación de un video titulado "Estereotipos". Con la ayuda de Mhery, Zanny y otras personas geniales que me darán su granito de arena :3

miércoles, 1 de septiembre de 2010

Només ho faig per tu I


AVISO: El texto que leereis a continuación es una historia basada en hechos reales.
Además de estar en su idioma original, en catalán.



Aquí os presento a uno de mis bebés. Gracias a él gané el "Concurs literari 2010" de mi insituto. Espero que os guste esta bonita historia que colgaré en 4 o 5 partes.

Los nombres, lugares y echos están alterados pues este no es lugar para desvelar realidades...





Només ho faig per tu. Capitol I.


El meu nom és Jana. Tothom diu que tinc una maduresa il•lògica per a la meva edat, però ningú sap el que passa realment pel meu cap. Si sabessin la realitat, s’allunyarien tots de mi.

Sóc una persona amb moltes pors, però la que més m’acolloneix és la soledat. Sé que tinc molts amics, però només puc confiar en alguns d’ells; els altres, de vegades penso que només em volen per conveniència, perquè com tots dirien: “Jana, m’encanta parlar amb tu perquè saps escoltar-me i dónes uns consells boníssims!”, pot ser que tinguin raó i sé escoltar bé... però, quan arriba l’hora de que m’escoltin a mi, mai explico tots els secrets.

Totes les meves amigues diuen que sóc una persona romàntica... Jo crec que només sóc una idiota fàcil d’enamorar, i aquesta és una de les raons del perquè m’odio. A la meva vida han passat coses molt diferents a les de la resta de les persones. Fa poc més de tres anys, vaig passar una malaltia que podia haver-me matat. Tenia 14 anys acabats de fer i em van diagnosticar leucèmia. Per culpa d’aquest càncer, he passat un any i mig fatal, tot i que els metges deien que em curaria, tenia massa por a la mort. Sempre he tingut una idea molt clara sobre aquest tema: La mort és així, mai es sap que passarà, ningú podrà saber mai el per què les persones morim... simplement, passa. La mort és un dels pitjors misteris de l' existència humana. Morim per guerres, morim per lluitar... I jo? Jo havia de morir per una maleïda malaltia.







Espero que os guste!

Sam.


PD:Un beso a Raquel, para cuando lea esto de parte "La niña" :D